Hi ha molta teoria darrere del barefoot o de la idea de córrer descalç. T'ho detallem una mica més perquè n'estiguis al corrent.

Tothom sap que les modes van i venen, són petites onades que fluctuen amb el pas del temps i, si estàs una mica al dia dels darrers canvis al món dels corredors, segur que hauràs sentit el terme barefoot, de l'anglès descalç; és a dir, córrer sense fer servir vambes convencionals (amb els peus nus), o bé amb calçat “minimalista”, de manera que es deixi el peu lliure i sense entrebancs per permetre'n el moviment natural, tal com feien els nostres avantpassats.

Caminar i córrer sembla fàcil..., però potser ho compliquem

Els éssers humans són una de les poques espècies que ha “especialitzat” la manera de caminar i que és capaç de dominar la locomoció bípeda. En aquest procés els peus hi han tingut un paper protagonista, perquè han permès, gràcies a un sistema complex d'ossos (suport estructural), músculs (distribució del pes corporal) i mecanoreceptors o receptors sensorials (sensibilitat dinàmica), controlar l'equilibri i l'execució dels moviments corporals (ritme) en perfecta harmonia. Malgrat tot, els estudis antropològics evidencien que, fa aproximadament 4.000 dècades, l'home va decidir de protegir-se els peus amb calçat, el qual va evolucionar dels dissenys més simples, com ara les sandàlies amb punta oberta, fins als més moderns, com són les vambes amb una confecció més sofisticada i de soles gruixudes, amb l'objectiu de millorar l'efecte amortidor contra l'impacte de la marxa o de la cursa. Aquest canvi progressiu ha aixecat polseguera, amb una polèmica entre els qui argumenten que fer servir aquesta mena de calçat tan especialitzat interfereix en la capacitat funcional del peu, en redueix el conjunt de moviments i compromet l'estabilitat del turmell, cosa que afecta a llarg termini la cinemàtica de la marxa, o moviment durant les diferents fases del desplaçament (Franklin et al., 2015).

Així doncs, va bé córrer descalç?

Aquestes enraonies s'han anat transformant a poc a poc en tendència, i el moviment barefoot running o minimalist running (córrer descalç o amb calçat minimalista) ha captat un gran nombre de seguidors i de defensors dels beneficis de córrer descalç, que han arribat, fins i tot, a denunciar la falsa necessitat de córrer amb vambes o elements externs que actuïn d'amortidors.

Ara bé, hi ha prou base científica per sostenir aquesta ofensiva argumental? Hi ha estudis que comparin els beneficis de córrer descalç amb els de córrer amb calçat convencional? Hem de seguir les mateixes recomanacions per a tots els corredors? Ens hauríem de preguntar tot això abans de fer afirmacions que semblin veritats absolutes.

Avantatges que no són definitius

Lieberman et al. (2010) és una de les principals figures que defensa els beneficis de la cursa amb els peus nus, perquè, segons diu:

• augmenta la resistència i la musculatura de l'arc plantar
• minimitza els pics de força que tenen impacte en les articulacions (genolls)
• millora la capacitat de propiocepció i redueix els factors de risc de lesionar-se en els corredors.

De la mateixa manera, caminar descalç s'ha associat amb menys incidència dels processos degeneratius en les articulacions i se sap que millora la mobilitat de la gent gran (Sanz-Peiró, 2018). Tanmateix, el mateix autor també assenyala que, malgrat aquests beneficis destacables, fer servir calçat amb sola gruixuda durant la cursa ha demostrat que fa que s'absorbeixin de manera més eficient els impactes. D'altra banda, el gruix inferior de les soles (minimalisme) s'ha associat amb una millora de l'economia articular (menys taxa de càrrega) i també amb l'economia de cursa o energy cost. En qualsevol cas, igual com passa amb la cursa anant descalços, no hi ha cap prova sòlida que el calçat de córrer serveixi per prevenir lesions quan es fa esport (Sun et al., 2020).

En definitiva, tot i que s'ha estudiat com córrer amb els peus nus permet de modificar diferents paràmetres biomecànics, si es compara amb la cursa descalç, que inclouen: menys càrrega en les articulacions dels genolls, més estrès mecànic als turmells i activitat muscular del múscul gastrocnemi (bessó), més ritme en la cursa i modificació de com trepitgem (tendència a fer servir l'avantpeu), no és clar, clínicament parlant, que sigui més beneficiós per a la cursa el calçat confeccionat per als corredors (Esteban-Yáñez et al., 2021).

De tota manera, sí que sabem que cada corredor és diferent, i el seu cos (músculs i articulacions) funciona (quan corre) segons els estímuls (vambes amb sola gruixuda o prima, calçat minimalista, córrer amb els peus nus...) que ha rebut. Per tant, hem de tenir present que, si decidim de fer cap canvi que afecti directament la nostra biomecànica de la cursa (com ara fer servir calçat esportiu o no), l'hem d'introduir de mica en mica, n'hem de fer un seguiment adequat i analitzar-lo gradualment per observar com s'adapta el cos en aquest nou context que se li proposa (canvi). Si tens cap assegurança de salut de Tomamos impulso, tindràs molts metges a disposició teva que t'assessoraren sobre qualsevol tema de salut, perquè triïs allò que et convé més a tu i al teu cos.

Més sobre mi
Sandra Solaguren-Beascoa. Graduada en CAFiE (Grau en Ciències de l’Activitat Física i de l’Esport). Especialista en salut, entrenament i dona. Doctorada en Biomedicina en la Universitat de Granada. Entrenadora i investigadora a MAMIfit.