Irritabilitat i mal de cap en són els símptomes més habituals. El patiment dels joves no únicament és real, sinó que es pot convertir en depressió, ansietat o problemes del son. Una consulta a temps evita que les coses es compliquin en el futur i afavoreix que els adolescents puguin ser escoltats, entesos i trobin la manera pròpia i el desig de sortir-se'n.

L'adolescència no és una etapa fàcil. Si en fem memòria, ens adonarem que a tots ens va costar el pas a l'edat adulta. Hi ha moments d'incertesa, de canvis corporals, de presa de decisions, de desenganys… Cadascú controla les emocions de manera diferent.

És quan els éssers humans ens desprenem simbòlicament del nucli familiar per treure el cap al món. Tanmateix, hi fem front amb por, sense garantia de si tindrem prou forces per sortir-nos-en. Si, en aquest moment d'inseguretat, hi afegim les incerteses externes i les amenaces que percebem i vivim, que també traspassen la membrana protectora de la família i alteren la possibilitat de trobar-hi el refugi habitual, veure'm que es tracta d'un veritable cul-de-sac. En aquesta etapa no ens trobem protegits ni dins de casa ni a fora.

L'amenaça de la mort se'ns fa estranya, normalment hi vivim d'esquena, però quan es manifesta, és terrible. Ens sorprèn i ens interroga sense estar-hi preparats. Redueix, de soca-rel, les possibilitats del futur i fa trontollar el present.

Una sortida natural ajornada per la pandèmia

Durant la pandèmia, els joves van ser el grup social que es va estar més dies tancat durant el primer confinament. Per començar es va deixar sortir la gent gran, després els infants i, en darrer lloc, el jovent. Això és ben bé un contrasentit, atès que ningú frisa tant per esbargir-se al carrer i sortir al món com els joves: malden per trobar-se amb gent de la seva edat i construir una identitat de grup necessària per superar l'etapa a la seva manera. Els pares ho saben prou bé quan els demanen "On vas?", "Amb qui vas?", "A quina hora tornaràs?”, i ells hi responen amb evasives dient “Per aquí a la vora”, “Amb altra gent”, “Quan s'acabi” per protegir, lògicament, la seva intimitat i decisions.

Quan han pogut sortir amb certa normalitat, s'ha fet planar sobre ells l'amenaça i també han estat els dipositaris de les pors de la família (raonables, d'altra banda, però que també pesen): "Ves-hi, però vigila, que pots encomanar el virus als avis", "Para compte que la mare és una persona de risc", etc.

Un futur estrany

A més a més, cal afegir a tot plegat que no tenen unes expectatives de futur clares. Estudia per trobar una feina, els diem. Els prometem el cel si s'hi esforcen, però no és del tot veritat que això acabi passant. Potser no tindran cap pis quan s'hi decideixin, no se'n podran anar a viure amb la parella i s'hauran d'estar més temps que no convindria amb el nucli familiar.

Per primera vegada sociològicament la generació nova (el jovent) enveja la precedent (els adults), que ja tenen un pis, una pensió i un futur més o menys assegurat.

En generacions anteriors sortir de gresca i embolicar-se amb algú no era perillós, fora de les consignes familiars que t'alertaven perquè no et deixessis entabanar o no acabessis prenyada. Ara, en canvi, tenim la sida, el papil·loma i altres malalties de transmissió sexual que amenacen la salut i la fan perillar. Si hi afegim la covid-19 i la responsabilitat que comporta, tot plegat passa de taca d'oli, oi?

Com hi reaccionen els adolescents?

Poden decidir d'anestesiar-se per apaivagar la por, amb alcohol, drogues dures o toves i Internet, amb un ús desmesurat de les xarxes socials, com ara el WhatsApp, YouTube, TikTok... O bé poden optar per recloure's i no sortir. Aleshores ens diran frases com ara: “Ja m'hi trobo bé a casa”,“No em ve de gust de veure els amics”, etc.

També poden triar la via contrària i no tornar a casa, sortint contínuament com si s'acabés el món. Al capdavall aquesta és la percepció que ens han transmès en aquests temps incerts de pandèmia.

D'altra banda, hi poden respondre amb conductes disruptives a les aules i plantar cara als professors i al pares amb un comportament díscol. Això seria una demostració d'enrabiada descomunal interna i amb el món, que suggeriria que ara no val cap llei. Sentim del jovent frases tan sorprenents per als pares com: “M'han pres un any de vida, no he pogut anar amb els amics i n'estic tip de les pantalles”.

En altres casos tenen neguit, es manifesten trastorns del son, de l'alimentació, etc. El cos es ressent dels estats d'ànim que desencadenen símptomes com ara l'ansietat. I aleshores els demanem “però què et passa?” I, és clar, no responen, cosa que indica on és el problema: ni ells mateixos no ho saben.

Com poden actuar els pares?

Malgrat tot cal tenir paciència i, sobretot, saber escoltar.

És important de reeixir en els estudis, però encara ho és més de sortir-se'n a la vida en general. Per tant, val més mirar d'entendre'ls i no voler que s'ajustin a les nostres expectatives.

Valdria més de consultar un professional quan s'observin les alteracions següents:

• Els episodis d'ansietat, amb febre corporal, que indiquen un possible desordre psicològic.
• Quan hi ha apatia o manca de ganes per recuperar les activitats habituals o per tornar a tenir connexió amb el món.
• Si callen més que no solien o estan més irascibles, potser passen una fase de tristesa enquistada, que pot ser més o menys greu.
• L'ús excessiu de qualsevol plataforma d'Internet, que allunya l'adolescent dels seus contactes també es pot interpretar com que passa alguna cosa.
• Els canvis en l'alimentació i la preocupació excessiva pel cos també ens poden cridar l'atenció.
• El consum continuat de drogues.

Voldria que tinguéssiu en compte que sovint repeteixo el terme excés. És una condició que indica si cal espantar-se gaire o poc.

Una consulta a temps fa que les coses no es compliquin i afavoreix que els adolescents puguin ser escoltats, entesos i trobin la manera pròpia i el desig de sortir-se'n.

Penso que és important de tenir paciència, una paciència activa, i que cal que controlem el nostre neguit per la situació d'incertesa. Així mateix, és primordial que tinguem més disposició a ajudar-los i en respectem els ritmes i les maneres. Al capdavall, ells són el nostre futur i, encara que no ho sembli, per les actituds dures i interpel·ladores, no podem obviar la fragilitat d'aquesta etapa i els canvis que comporta.

Més sobre mi
Psicòloga clínica en actiu d'ençà del 1994. Em dedico principalment a diagnosticar i a fer tractaments psicoterapèutics a infants, adolescents, adults i també a parelles i famílies. He atès més de 3.000 pacients a primera línia per qualsevol motiu que hagi de menester ajuda. La suma d'experiència i de formació em converteix en un perfil molt versàtil per a tota mena d'intervencions. També faig reports pericials, assistencials i de diagnòstic. M'apassiona la meva professió, soc rigorosa en el diagnòstic i propera en el tracte amb els pacients.